La paraula un (amb la seua flexió, una, uns, unes) és, en primer lloc, un article, adjectiu o pronom indefinit:
He comprat un regal per a tu.
Li he regalat unes sabates noves.
Ací hi ha unes persones que volen veure’t.
Uns arriben, altres se’n van.
També fa la funció d’adjectiu numeral cardinal, modificant un substantiu elidit o exprés:
Hi ha només una taula i quatre cadires.
Només en tinc un.
Baixava els escalons d’un en un.
Fa les lletres d’una en una.
La paraula un (sense femení ni plural) també indica el nombre un:
L’element neutre del producte és l’un.
Un i un fan dos.
Comença a comptar amb mi: un, dos, tres...
Ja sap comptar d’un a cent.
—Com va el partit? —Van encara dos a un.
Igualment, pot funcionar com a substantiu designant el nom de la xifra (amb el plural uns):
La travessa d’aquesta setmana només té un un, però la de la setmana passada tenia quatre uns, tres dosos i set ics.
D’altra banda, un també pot ser un pronom indefinit amb valor sintàctic de subjecte, com a sinònim de hom o un hom:
Un no sap què fer en aquests casos.
Si un es compromet a fer una cosa, ha de fer-la.
Però en aquests tres últims casos, és a dir, quan va sol i no funciona com a modificador d’un substantiu (exprés o elidit), o quan és un substantiu en singular, pot adoptar també la forma u:
L’element neutre del producte és l’u.
U i u fan dos.
Comença a comptar amb mi: u, dos, tres...
Ja sap comptar d’u a cent.
La travessa d’aquesta setmana només té un u.
—Com va el partit? —Van encara dos a u.
U no sap què fer en aquests casos.
Si u es compromet a fer una cosa, ha de fer-la.
Quan s’usa com a ordinal, però, el numeral un no pren mai la forma femenina ni té plural, i adopta sempre la forma u:
En la pàgina u del llibre hi ha una dedicatòria.
Ja ha eixit el volum u de la col·lecció.
Viu en la porta u.
Jo tinc l’u (= ‘el número u d’una sèrie’).
Ella és sempre la número u.
Igualment s’usa la forma u en la frase ser tot u:
Pujar a la cadira i caure va ser tot u.