Els noms propis es caracteritzen perquè presenten una forta rigidesa flexional i estructural. Són substantius o bé sintagmes amb formes fixades que no admeten variació quant als accidents gramaticals; per exemple, la Vall d'Albaida no admet com a plural * les Valls d'Albaida, igual que els Països Baixos, els Estats Units, Els Comediants, els Alps o les Plèiades (cúmul estel·lar) no admeten els singulars * el País Baix / * un País Baix,* l'Estat Unit / * un Estat Unit, * El Comediant / * un Comediant, * l’Alp / * un Alp o * la Plèiade / una Plèiade, sinó, en tot cas, un estat dels Estats Units, un membre d’Els Comediants, una muntanya dels Alps o un estel del grup de les Plèiades. Cal no confondre aquests noms propis en plural, que designen realitats individualitzades concretes, amb els anomenats pluralia tantum, que són noms o locucions comunes que solen aparéixer en plural (les tisores, les ulleres, relacions públiques...), però que formen part de l’estructura del lèxic i admeten certs especificadors o complements especificatius: aquestes tisores, unes ulleres molt boniques, massa relacions públiques compromeses...
Hi ha alguns casos que representen aparents excepcions a aquesta manca de flexió. Per exemple, Joan / Joana són en realitat dos noms propis diferents amb referents distints; casos excepcionals com el Pirineu / els Pirineus, la Sagrada Escriptura / les Sagrades Escriptures, són designacions alternatives d'una mateixa realitat.
Hi ha casos de pluralització de noms propis que poden sorgir quan hi ha diversos elements de la realitat que tenen el mateix nom, o ens referim a diversos aspectes de la mateixa realitat: p. ex.: només conec dos Jordis; cal superar l'enfrontament entre les dues Espanyes... També és possible, en alguns casos, mantindre el singular (p. ex.: la dinastia dels Trastàmara). Aquests exemples poden ser considerats com a casos de transcategorització de noms propis a noms comuns. Tanmateix, el contingut predicatiu d'un plural com els Jordis es redueix a "individus que tenen com a nom Jordi"; no tenen, doncs, un vertader significat lexical, i per tant, està justificat mantindre l’ús de la majúscula en aquests casos.
Un fenomen relacionat amb aquest és el de la recategorització, pel qual un nom propi queda efectivament reconvertit en nom comú amb un significat especial: un mecenes, un quixot, un xerés, un xampany, una aspirina, unes vambes, unes xiruques, un newton, un volt..., són substantius amb un significat lexical definit als diccionaris, i per tant s’escriuen amb minúscula.
La característica manca de flexió dels noms propis implica que els substantius o locucions nominals comptables (taula, cadira, conselleria, ajuntament, comunitat autònoma, regió, monument, bé d'interés cultural, document nacional d'identitat...), que admeten flexió de nombre amb els valors habituals de l'oposició singular/plural, no són noms propis quan s'usen en plural amb el seu significat lèxic habitual. Només considerarem que adquireixen el caràcter de noms propis si s'utilitzen com a denominació específica o s'integren en l'estructura rígida de la denominació d'un ens individual concret: la Conselleria d'Economia, la Regió de Múrcia (nom de la comunitat autònoma), el Parc Natural del Penyagolosa. Però: les conselleries d’Economia i de Justícia...
Igualment, determinats substantius, com administració, estat, govern..., que poden ser usats com a noms propis quan es refereixen a les corresponents institucions, són noms comuns quan s’usen en plural, com a membres d’un conjunt amb diversos elements:
Les administracions públiques actuen i es relacionen d'acord amb el principi de lleialtat institucional. (Els diversos elements del conjunt format per les administracions públiques, amb el significat d’organismes o serveis d’administració.)
Els estats membres de la Unió Europea enviaran ambaixadors a l’estat en conflicte.
Els estats espanyol i francés han signat un acord contra el terrorisme.
Com a formes fixades, els noms propis no admeten tampoc canvis sinonímics, afegiments ni supressions en la seua estructura: p. ex.: l'Orfeó Valencià, però no * el Cor Valencià; els Països Baixos, i no * les Terres Baixes ni * els Països Inferiors; Impost de Societats, o bé Impost sobre Societats, però no * Impost per a Societats, * Impost sobre les Societats, ni * Impost sobre Empreses; igualment, Impost sobre el Valor Afegit, i no *Impost sobre Valors Afegits. Pot haver-hi, però, possibilitat d’escurçament o abreviació: Laura per Laura Llopis Cerveró; Nelo per Manuel; els Estats Units per els Estats Units d'Amèrica; Regne Unit / Gran Bretanya per Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord... Igualment, poden designar un referent únic recuperable pel context textual o pragmàtic mots com el Partit, la Universitat, la Conselleria, l'Orfeó..., i en aquests casos cal considerar-los també com a denominacions incompletes, és a dir, noms propis escurçats. Alguns noms propis, sobretot de persona admeten també diminutius amb valor afectiu: Tereseta per Teresa.
Els noms propis autèntics o prototípics s’escriuen amb majúscula en tots els substantius i adjectius. Un cas especial, però, és el de certes oracions, frases, sintagmes o estructures que es refereixen a realitats que no solen adquirir un nom propi (obres artístiques, documents, exposicions, conferències, activitats diverses...), però que tenen certes característiques dels noms propis (denominació, rigidesa i invariabilitat estructural, etc.) i funcionen com a tals. Aquestes estructures, que podem denominar denominacions frasals, s’escriuen només amb majúscula en la inicial de la primera paraula, a més dels noms propis interns que l'estructura puga contindre; cal respectar, a més, les convencions adequades en cada cas pel que fa a l'ús de cursives, cometes, etc.
Martí Domínguez és l’autor de L’assassí que estimava els llibres.
S’ha publicat una nova versió del Reglament orgànic i funcional de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport.
Les àries «Che gelida manina» i «Mi chiamano Mimì» formen part del primer acte de La bohème.
El grup de teoremes anomenat Els forats negres no tenen pèl descriu les propietats bàsiques dels mencionats objectes còsmics.