Hi ha nombrosos noms propis amb un referent universal únic, com el Racó d'Ademús, la Segona Guerra Mundial, Aristarc de Samos, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, etc.; en altres casos, el referent queda plenament determinat amb la presència del genèric (la ciutat d’Oliva, la comarca dels Ports, la galàxia d'Andròmeda, etc.), o bé pel context, en els casos especials en què diversos referents poden compartir un mateix nom.
El fet de tindre un referent únic concret i determinat contextualment és una condició necessària perquè un nom o locució siga considerat nom propi. Tanmateix, aquesta no és una condició suficient: perquè siga considerat un nom propi ha de ser la denominació específica del referent determinada de manera convencional i no lèxica, a més de reunir determinades propietats formals i sintàctiques.
Efectivament, hi ha nombrosos noms comuns, anomenats singularia tantum, que solen usar-se únicament en singular, ja que la singularitat forma part del seu significat. Es tracta de substantius que tenen un significat lèxic definible als diccionaris i que designen una classe, un conjunt o un concepte, tot i que aquest conjunt conste d'un únic element real o imaginari. Per exemple, el món, el temps, l'espai, el cel, l’infern, el paradís, l’univers... Igualment, són noms comuns els substantius que designen cossos celestes vistos com a objectes quotidians: el sol, la terra, la lluna...; aquests substantius esdevenen noms propis quan, en lloc de l'objecte quotidià, designen l'objecte astronòmic com a ens individualitzat rellevant.
També són noms comuns amb referent únic els noms dels idiomes, dialectes i grups lingüístics (el valencià, el castellà, l'anglés, l'indoeuropeu, el sànscrit...); els noms de les ciències, branques del saber o de l'activitat humana (la física, l'agricultura, la història, la literatura, la música...); els estils artístics (el romànic, el gòtic, el cubisme, el dadaisme...); els corrents ideològics, polítics o religiosos (el liberalisme, la socialdemocràcia, el marxisme, el cristianisme, el budisme...); les formes de govern o d'organització social (la dictadura, la democràcia, el capitalisme, el socialisme, el feudalisme...); les notes musicals (Simfonia núm. 9, en re menor); els punts cardinals (nord, sud, est, oest...); certs noms o locucions abstractes (l’amor, la fam, la bondat, l’estat del benestar, la propietat privada...). Notem que el caràcter de nom comú d'aquests substantius es troba caracteritzat perquè tenen un significat lexical ple definible en diccionaris generals o d'especialitat.
Molts d’aquests substantius admeten el plural en sentit figurat o en alguns usos concrets: els diversos mons possibles, els espais vectorials de l’àlgebra, les literatures modernes, els res sostinguts de la partitura, els amors de joventut, els paradisos fiscals, els possibles universos amb lleis físiques distintes, les llunes de Júpiter, els sols d’un sistema estel·lar doble...
Alguns d'aquests substantius poden passar a ser noms propis quan esdevenen la denominació específica, per exemple, d'una assignatura, llicenciatura o especialitat (les assignatures Francés I i Física i Química, les especialitats Història Universal i Llengües Semítiques, la carrera d’Enginyeria Industrial...), d'un període o institució històrica concrets (el Barroc, el Segon Imperi, la Segona República...), d’un lloc o zona concrets (el cap Nord, la civilització d’Occident, l’Europa de l’Est...). Notem que el caràcter d'aquests noms propis és originat pel nostre coneixement extralingüístic o enciclopèdic, és a dir, pel fet que existisca o no una assignatura, llicenciatura, període històric, lloc, etc., amb els noms considerats. En una anàlisi superficial, podríem pensar que aquesta propietat es pot aplicar també a molts noms comuns, com per exemple als noms dels pobles, idiomes o grups lingüístics; tanmateix, en la formació de la majoria d'aquests substantius se sol considerar nom propi el nom del país, regió, etc. (p. ex., França, Alemanya...), mentre que el nom dels idiomes o els gentilicis sol ser un adjectiu (francés, alemany...), que passa a substantiu amb el significat lexical —i per tant, característic del nom comú— d'‘individu de...’ o ‘idioma de...’.