La lletra majúscula, bàsicament, té dues funcions:
- Una funció demarcativa, que serveix per a indicar la posició que ocupen certes paraules dins del text: a l’inici de la frase, després d’un punt, etc.
- Una funció distintiva, que serveix per a singularitzar una paraula enfront d’altres que tenen un significat genèric, i que permet distingir entre noms comuns i noms propis. La funció distintiva de la majúscula, per tant, es pot expressar amb una regla en aparença senzilla: s’escriuen amb majúscula els substantius, adjectius qualificatius i numerals que formen part d’un nom propi, o bé el mot inicial d’una frase o d’un sintagma que fa la funció d’un nom propi, i s’escriuen amb minúscula la resta de paraules del text.
A més, pel que fa a l’ús de la majúscula, cal tindre en compte una sèrie d’aspectes generals:
- Les lletres escrites en majúscula segueixen el mateixos criteris, pel que fa a l’ús de l’accent i la dièresi, que si estigueren escrites en minúscula.
- En les paraules que comencen amb un dígraf, només s’escriu en majúscula la primera lletra (Llúcia, Guitart, Queralt, Txetxènia...).
- En les paraules compostes de grafia aglutinada (amb guionet o sense), només s’escriu en majúscula la primera lletra del primer constituent (Mont-real, Sud-amèrica, Vilafranca, No-proliferació).
- Com a cas especial, en determinats documents juridicoadministratius s’escriu en majúscula tot el verb que designa l’objecte fonamental del document (EXPOSE, CERTIFIQUE, DECRETE, SALUDA...).