Omet navegació

Funció denominadora del nom propi

L'aparició d'un nom propi sorgeix com a resultat d'un acte, que els gramàtics solen anomenar acte de denominació o cerimònia del baptisme inicial, pel qual etiquetem directament una entitat extralingüística usant una paraula o conjunt de paraules determinades i fixes, de manera que qualsevol utilització posterior del nom propi remet d'una manera o una altra a aquesta primera funció denominadora. Aquesta operació de denominació s’ha fet en cada comunitat lingüística per a cada nom propi, encara que puga trobar-se llunyana en el temps (per exemple, en el cas de molts noms de lloc), i té un caràcter específic per a un ens únic de la realitat; es tracta d’un procés distint, per exemple, a la fixació d'un terme comú en terminologia per a un objecte o un nou material, que s’aplica a tots els ens que responguen a la definició lèxica.

En canvi, els noms comuns formen part de l’estructura del lèxic heretada per la comunitat lingüística. Aquesta estructura està subjecta també a modificacions (canvis o desplaçaments de significat, aparició de termes nous), de manera que cada canvi modifica l’estructura i la relació entre els elements.

L'aspecte més característic dels noms propis és, doncs, la seua funció denominadora, és a dir, la capacitat que tenen per a designar un element extralingüístic per mitjà d’un procés de denominació. Aquesta capacitat es manifesta amb el diferent matís que adquireixen verbs com anomenar-se, dir-se..., segons els usem amb un nom comú o amb un nom propi.

Aquest moble s'anomena taula.
Aquest poble s'anomena Torrent.
El meu fill es diu Andreu.

El primer enunciat, amb el nom comú, té un caràcter metalingüístic (ens referim al mot taula, no a la taula com a tal), mentre que el segon i el tercer, amb els noms propis, té un valor informatiu extralingüístic i ens indica una propietat dels referents respectius: la de dir-se de tal manera.

Si ens cenyim al segon dels valors del verb anomenar, i substituïm aquest verb per una expressió purament metalingüística del tipus té com a nom, rep el nom de..., veurem que aquesta expressió, en el sentit més estricte, s'adiu amb naturalitat amb els noms propis, però no amb els noms comuns si no és forçant el llenguatge, ja que entenem el nom propi com a etiqueta referencial no lexicalitzada que donem a un ens únic per convenció extralingüística; és a dir, el nom propi és una denominació convencional d'un ens únic individualitzat.

Aquest criteri ens serveix per a diferenciar certs noms comuns o designacions genèriques, enfront de noms propis en àmbits de referència relacionats. No són possibles, o són difícilment admissibles i únicament en un ús figurat o forçat de l'expressió, les frases següents:

* Aquest moble té com a nom (rep el nom de) taula.
* Aquest objecte té com a nom espasa.
* Aquest dia té com a nom dilluns.
* Aquest mes té com a nom agost.
* Aquesta època té com a nom primavera.
* Aquest lloc té com a nom infern.
* Aquesta substància té com a nom àcid sulfúric.
* Les taxes que cal pagar tenen com a nom taxes de matrícula.
* Aquest document que he trobat té com a nom document nacional d'identitat.
* Aquesta institució té com a nom comunitat autònoma.
* Aquest edifici té com a nom bé d'interés cultural.
* Aquell lloc té com a nom monument històric nacional.
* Aquest monument (o conjunt de monuments) té com a nom patrimoni de la humanitat.
* Aquest conjunt d'obres té com a nom literatura valenciana.
* Aquesta persona té com a nom president de la Generalitat.
* Aquest pol (o aquest lloc) té com a nom nord o pol nord.

Aquestes frases són agramaticals o difícilment admissibles perquè la relació entre el nom comú o locució nominal i el referent no és de denominació, sinó de predicació, que troba una formulació més adient en frases com aquest moble és una taula; aquest mes és el mes d'agost de 2018, aquest lloc és l'infern, les taxes que cal pagar són les de matrícula; aquest edifici és un bé d'interés cultural, o ha sigut declarat bé d'interés cultural; aquest monument forma part del patrimoni de la humanitat; aquest conjunt d'obres constitueix la literatura valenciana, etc.

En canvi, en els noms propis sí que es troba la relació de denominació entre nom propi i referent, i per això són naturals frases com les que figuren a continuació:

Aquesta espasa té com a nom (rep el nom d’) Excalibur.
Aquesta festivitat té com a nom (rep el nom de) Cap d'Any.
Orfeu va descendir a un lloc que tenia com a nom l'Avern.
Aquest impost té com a nom Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.
La nostra comunitat autònoma té com a nom Comunitat Valenciana.
Aquell lloc té com a nom Parc Nacional d'Aigües Tortes.
Aquest monument, que pertany al patrimoni cultural valencià, té com a nom el Miquelet.
Aquest cicle té com a nom Educació Secundària Obligatòria.
Aquesta etapa històrica té com a nom Edat Mitjana.

Aquest criteri de denominació ens serveix per a diferenciar els noms comuns comptables dels noms propis que s’apliquen a diversos elements de la realitat:

Aquest objecte és un llibre. (Nom comú comptable.)
Aquesta localitat de l’estat d’Alabama va rebre també el nom d’Oxford. (Nom propi que s’aplica a diverses poblacions.)
Els seus pares li van posar de nom Irene. (Nom propi que s’aplica a diverses persones.)

Una aparent excepció, que constitueix un cas especial, és el dels malnoms, sobrenoms, pseudònims, etc. Sembla que no es pot dir * aquesta persona té com a nom Azorín, perquè, en el cas especial de persones, el mot nom té un significat més restringit que en els altres casos: el que figura en el Registre Civil. Tanmateix, els malnoms, sobrenoms... són autèntics noms propis, com a denominacions convencionals en certs àmbits o activitats, i cal no confondre'ls amb les denominacions correferents del tipus el president del Govern, etc.